ELS DIES BONS

Avui es un d’aquells dies que podem catalogar com “d’aquells dies bons”, i segurament es un “d’aquells” per que no és un dia especialment especial i diferent, sinó un de tants.

Aixecar-se reposat però ben enganxat al llit, fent del minut heroic una llarga
estona. La missa en la capella intima, sentida i fresca, ja. Un petit passeig després de fregar els plats del sopar i anar cap a l’escola sense la sensació de complir una condemna.

Amb els de segon curs, fent ja càlculs d’energia solar, han après ràpid i s’ho agafen amb ganes. Casi tots son txadians i en aquell país a part de continus moviments dels militars, els pannell solars també tenen molt moviment, encara que molt més pacífics i constructius.

Desprès ha vingut el metge i un infermer, ja que estem en plena campanya de sensibilització contra la Sida. Ell els hi parlava de la estratègia de la OMS, abstinència, fidelitat i preservatiu. Feia especial atenció a la abstinència i la fidelitat, dient-los que era el millor, per moltes raons que ell anava donant. Algun alumne li ha dit que això no sempre és fàcil, també els ha explicat el preservatiu. Si es fan les coses a risc, no cal fer-les doblement mal. Amb uns dibuixos sobre teles els hi explicava la malaltia, la transmissió i les conseqüències. Un especial silenci s’ha fet quan explicava com passa la malaltia de la mare al nen, just en el moment del part. Acabada la sessió hem compartit un refresc, bastant fresc, amb el cos sanitari visitant.

Un cop terminada la pausa, he agafat el curs de primer. Avui era el primer dia que feien practiques en electricitat. Fixar interruptors, manipular aparells de mesura, connectar cables, veure com al final la bombeta il•lumina. Allò que fins ara eren explicacions teòriques, ara ho han “tocat”. El miracle de l’electricitat i l’experimentació.

Dinar sense preses, però sense pausa. L’obligada migdiada i avui sense estona de lectura. Demà fem l’obertura de les activitats culturals i els alumnes han vingut a preparar-les. Les noies faran un partit de handbol contra les del l’institut, i per a tots hi hauran jocs de cucanya, versió Blangoua. Era bonic l’ambient d’uns preparant els jocs, de les noies entrenant, i al mateix temps la sala d’informàtica en plena activitat.

Les pantalles planes i els ordinadors portàtils que m’acompanyaren en el viatge ara ja estan instal•lats i fets servir, fan fins i tot goig. Hem hagut de doblar els curs per la demanda d’alumnes.

Amb el sol ja caient per l’horitzó, un petit passeig, una temperatura agradable i bona, un ventet suau i cariciós. Les llums canviat per moment, l’ambient íntim i recollit.

I ara escrivint això amb una cervesa “castel” casi fresca, amb l’Abdel alegre i una mogut per l’habitació, mig ballant amb la música “d’Emerson, Lake & Palmer”, que anem escoltant, i que ni el mateix Emerson es mouria tant bé en un concert.

Confio que demà també anirà be, que les nostres noies guanyaran el partit, que els jocs de cucanya reparteixin molts regals “cutrillos” com manen les normes, i que de nou pugui agrair un altra “d’aquell dies bons”. Ara només em queda passejar sota els estels, pregant de nou, i portant al cap i al cor les persones i els moments viscuts.

Miquel Àngel Pérez Sánchez
29 de novembre del 2005

 

 

AUSENTES

Bernardette es ya ausente. La semana pasada celebrábamos su primer aniversario y ayer ya marchó. Donde estará ahora su mirada penetrante, negra, vivaz?

Ya casi caminaba, casi se tenia de pié, ya no era un bebé, ya era una niña pequeña, con sus rasgos determinados, su carácter señorial, su rostro
familiar.

Hay tantos ausentes, tantos, que caemos en el peligro de olvidarlos. De hacerlos ausentes del todo. Siempre te dicen lo mismo, he tenido seis hijos, dos murieron, viven cuatro; he tenido ocho hijos....

Cuando visitas una familia, todos se parecen mucho, y como suelen ir muy seguidos, muchos parecen gemelos. Pero entre ellos siempre hay los ausentes, que un día contaban y ahora no.

Hay estadísticas, porcentajes, ascensos y descensos. Pero Bernardette era ella y solo ella. Su ausencia no la llenará nadie, ni siquiera los que la seguirán en
la cuenta familiar.

Para el mundo no era mas que una niña, una más entra la multitud de ellas que pueblan la tierra. Tan pronto se ha ido que casi ni se notará. Pero no es verdad. No debe ser verdad.

Suerte de la fe, de la bondad de Dios, de la esperanza cristiana. No se como, ni donde, ni de que manera, pero se que esta con Dios. Para Él no hay ausentes, ni olvidados, nadie sobra.

Ahora cuando salga a pasear bajo el cielo oscuro, una de la muchas estrellas que brillan en la negritud de la noche, me traerá a la memoria a Bernardette. Será su estrella, la estrella que cada noche me hablará de su presencia.

Miguel Ángel Pérez
Blangoua 20 de enero del 2006