UN DIA NORMAL, AQUÍ.

Em demana una amiga de Mollet que li expliqui com és un dia normal aquí. Suposo que cal dir que aquí no hi ha cap dia que sigui normal, cada dia té la seva gràcia.
A les cinc del matí sona el despertador, que em desperta amb el soroll d'una emissora mal sintonitzada. Si tinc sort, en aquestes hores del matí puc escoltar RNE o la Cope. El so és molt dolent, però moltes vegades entenc el que diuen.
A tres quarts de sis celebrem la missa a la capella, el Sisco, alguna de les noies i jo. Després tenim una estona molt tranquil·la, bona per pregar.
A dos quarts de set esmorzo (aquí el menjar es senzill i bastant repetitiu, però suficient).
A les set estic a l'escola. Els alumnes arriben, fan la neteja, i a un quart i cinc de vuit comencem les classes. Tot el matí el passo amb ells, fins a la una. Aquí la temperatura canvia molt, i podem passar de quinze graus a les sis del matí fins a més de trenta al migdia. I quan la calor serà forta, pitjor!
A la una les classes acaben, dinem; després arriba l'obligada i desitjada migdiada. Les tardes són llargues. M'agrada molt poder llegir algun diari o revista; el problema és que no arriben totes les setmanes i sovint passem dues o tres setmanes sense que arribi res, i llavors, quan menys ho esperem, arriba tot de cop.
Com que em toca fer de "profe", de "dire" i de "secre", no em manca feina de preparar classes, arreglar papers, solucionar problemes (o intentar-ho). Quasi cada tarda ve algú per alguna qüestió, o simplement a saludar.
Quan es pon el sol és un moment magnífic per sortir a donar una volta pel camp. Ara que fa una temperatura molt bona, agafo la bici i surto una horeta. M'acompanya un dels dos nens de la missió, l'Olga o l'Abdel. Vénen de paquet; no pesen gens, i cantem junts tot pedalant.
Després, ja fosc, em tanco a la meva habitació, espai sagrat i reservat. M'agrada escoltar música en calma. Mai no ho havia fet, però aquí li he agafat gust. Amb tot, sovint els nens vénen a jugar o a distreure's. Els agrada molt l'ordinador, sobretot fer dibuixos. L'Abdel sempre vol dibuixar la lluna; és ja un mestre informàtic.
A les dos quarts de vuit fem la pregària del vespre tots junts a la capella, i després sopem "en família".
Fan un serial brasiler a la televisió camerunesa, súper liat. El problema, però, és que fa dos mesos que el repetidor de Kousseri no funciona i la imatge que arriba és molt dolenta i sense so; així que fa molt que no sabem res dels embolics familiars de la sèrie. Quan acaba el serial, o les ganes de veure'l, el Sisco i jo quedem sols al menjador, les noies i els nens se'n van a les seves habitacions. Xerrem un mica i no més tard de les nou torno a tenir temps de llegir, preparar les classes, escriure alguna carta o exhaurir les bateries de l'ordinador. També es un bon moment per passejar pels voltants de la missió, tot fent pregària... I torna a començar.

Miquel Àngel Pérez Sánchez
17 de gener del 2002